Blog Alenar

En aquesta ocasió, hem caminat pel preciós i present paratge de la Serra del Montnegre. Després de dos anys d’anar per senders de tot Catalunya, iniciem una nova sèrie de propostes de “Senderisme Conscient pel Maresme”, pretenent amb aquest projecte conèixer millor aquesta zona que ens envolta i també, portar a persones d’altres zones a conèixer-la. Desde la consciència, això si.

Sortim del poble de Sant Iscle de Vallalta i aviat ens endinsem a la natura. Percebi’m la intensa presència que ens acompanya.

Fulles de tots els colors ens ofereixen una catifa confortable i càlida per a seure i compartir qui som i com és això de la conciència. Costa trobar les paraules. La ment de seguida comenta, es posa per davant i diu que no comprèn. Ja, el que venim a intentar practicar es estar en contacte amb un lloc al nostre interior que no té a veure amb el racional, un espai de pau i tranquil·litat en el que no hi ha ment, i per tant això és quelcom que aquesta no pot comprendre.

Tots o quasi tots hem accedit en aquest lloc en algun moment de la nostra vida. Són moments d’intensa plenitud, en paraules de Maslow (en castellà) “experiencias cumbre”.

La proposta és caminar en silenci, en contacte  amb la teva respiració, el moviment del cos…també proposem exercicis per mirar, escoltar, tocar, olorar i relacionar-nos amb la Natura amb més profunditat…

Travessem boscos d’alzines fins arribar a la cova de les Dones D’aigua. L’energia de la zona és intensa, present. Proposo parar-nos allà un instant sentint, percebent. Posant atenció en arrelar els peus a la terra…

Sento  una felicitat que només es dóna quan camino present per la Natura, es tracta d’una profunda alegria, se’m dibuixa a la cara un somriure, però dels autèntics… J

Es tracta d’ Ananda, la felicitat de SER…

Continuem caminant fins arribar al Pla dels Forcs. El paratge ens acompanya intensament durant tota la caminada. Cada persona del grup ja té dintre un bon espai de presència. La proposta també inclou relacionar-me amb l’altre desde un altre lloc, d’una altra forma. Continuem en silenci.

Arriben uns caçadors. Ens adverteixen que “faran una batuda” per la zona. En algunes persones del grup, ens passen coses a dintre amb això. Estem pendents del cos, i d’allò que es mou amb allò que ens està passant.

Al continuar el camí, varis ramats d’ovelles ens rodegen i travessen. Difícil d’explicar la magnífica estampa d’arbres vestits per la tardor, tenyida del blanc, marró i negre de les ovelles baixant i belant, amb les esquelles sonant…ramaders i gossos ens saluden.

 Treballem a la Natura per varis motius. La impressibilitat del que succeirà és un d’ells, i és aquest un bon entrenament per la presència. És com la vida mateixa, en la que mai podem saber què succeirà per més que invertim recursos a controlar-ho.

L’altre és per l’ajuda que ens ofereix per accedir en aquest espai intern, i per tant, millorar la nostra vida.

I la tercera i més important és per tornar a la Natura allò que ella sempre està disposada a donar-nos.

 Continuarà…

tags: aprenentatge, aquí i ara, atenció, compartir, consciència, escoltar, experiència, natura, silenci, vida

Entrada en articles, begoña castillo

En todos los juicios que yo hago sobre ti, hay un juicio sobre mí mismo… Y ambos son igualmente ciertos o falsos. Mientras piense que yo estoy en posesión de la verdad y tú no lo estás, crearé separación, desigualdad y estableceré las bases para que el sufrimiento se instale en mi vida. Lo mismo ocurre si pienso que tú posees la verdad y yo no.
La realidad es que ambos poseemos una parte de la verdad y una parte de ilusión. Los dos miramos al mismo elefante, pero tú ves la cola y yo veo el tronco. Cuando se mira por separado, la cola y el tronco parecen que no tienen nada en común. Sólo cuando se ve la totalidad del elefante es cuando la cola y el tronco unidos, cobran sentido.

No importa cuanto me esfuerce, me es imposible ver el significado de tu parte. La cola no comprende ni el porqué, ni la razón del tronco. La única forma en la que admitiré tu experiencia es aceptarla como cierta, de la misma manera que acepto la mia como tal. Debo dar la misma credibilidad a tus percepciones que a las mías. Hasta que no establezcamos esta igualdad, la semilla del conflicto permanecerá entre nosotros.

No es necesario que diga que tú tienes razón y que yo estoy equivocado. No necesito reemplazar mi verdad por la tuya, o vivir mi vida según tus premisas. Ni tampoco es preciso que diga que tú estás equivocado y que insista en que debes vivir tu vida según mis condiciones.
Estas exigencias provienen de la inseguridad y de la falsa creencia de que, para amarnos los unos a los otros, debemos estar de acuerdo. No es cierto.

Para amarte debo aceptarte tal y como eres. Es lo único que debo hacer.
¡Pero eso es mucho! Aceptarte a ti tal y como eres, es una proposición tan profunda, como aceptarme a mí mismo tal y como soy. Es una tarea formidable, dada mi poca experiencia en este campo.
Permitir que tengas tu experiencia es el principio. Aprendo a respetar lo que piensas y sientes incluso cuando no me gusta o no estoy de acuerdo con ello. Incluso aunque me disguste.

En lugar de hacerte responsable del dolor que siento en relación a ti, aprendo a enfrentarme a mi propio dolor. Mi reacción a tu experiencia -positiva o negativa- me proporciona información sobre mí mismo.
El compromiso conmigo mismo y contigo es trabajar con mi propio dolor, no responsabilizarte a ti de él.
Sólo cuando te devuelva el don de tu propia experiencia, sin imponerte mis propios pensamientos y sentimientos sobre ella, te amaré sin condiciones.

Cuando acepte tu experiencia tal cual es, sin sentir la necesidad de cambiarla, te respetaré y te trataré como a un ser espiritual.

Mis pensamientos y sentimientos tienen importancia en sí mismos, pero no como comentarios o acusaciones a tu experiencia. Al comunicar lo que pienso o siento sin hacerte responsable de mis pensamientos y sentimientos, acepto mi propia experiencia y permito que tú tengas la tuya.

En las relaciones, al igual que en la conciencia, las dos caras de la moneda deben ser aceptadas como iguales. Una persona no superará el conflicto hasta que la experiencia de ambas haya sido respetada.
La cuestión no es nunca el acuerdo, aunque lo parezca. La cuestión es:
¿Somos capaces de respetar nuestra experiencia mutuamente?
Cuando sentimos que la otra persona nos acepta tal y como somos, tenemos la motivación para adaptarnos el uno al otro. Adaptarse es hacerle al otro un lugar junto a nosotros; es no imponerse ni que se nos impongan.
Una vez que se llega a la adaptación, ambas partes moran juntas. El hombre y la mujer, el blanco con el negro, el rico con el pobre, los judios con los cristianos. Aceptar nuestras diferencias es honrar la humanidad que tenemos en común, es bendecir mutua y profundamente la experiencia que compartimos.
De modo que la cola y el tronco discutirán hasta ponerse morados y ninguno de los dos ganará la discusión. Ambas experiencias son igualmente válidas.

Al permitir que esto sea posible, el elefante empieza a cobrar forma.

Al aceptar la validez de tu experiencia sin intentar cambiarla, sin intentar que sea algo más parecida a la mía, mi propia experiencia empezará a adquirir un mayor significado. Cuando te contemplo como a un igual y no como a alguien que precisa ser educado, reformado o determinado, el significado de nuestra relación se revela por sí mismo. Cuando se le da la bienvenida a cada parte, el todo empieza a tomar forma y resulta más fácil comprender y apreciar el significado de las partes.

Un mundo que pretende conseguir un acuerdo, encontrará conflicto y sectarismo. Un mundo que proporciona un espacio seguro a la diversidad, encontrará la unidad esencial para convertirse en entero.
Frente a los opuestos tenemos dos opciones: resistirlos o abrazarlos. Si los resistimos, provocaremos un conflicto entre el yo y el otro. Si los aceptamos, los integraremos como agentes dinámicos y originaremos una transformación alquímica en el interior del yo.

Del libro El Despertar – Raul Ferrini

tags: acceptació, amor, article, compromís, comunicació, conflicte, consciència, dolor, experiència, igualtat, il·lusió, inseguretat, integració, judici, Raul Ferrini, realitat, relació, respecte, responsabilitat

Entrada en General, articles

La frase és del fundador de la Gestalt, Fritz Perls. I com més la llegeixo més m’agrada.
Em feia aquesta pregunta Cóm puc descobrir qui sóc ?

Entrant dins la pròpia pell i veure la percepció que tinc de mi mateixa i dels altres. Compartint i aclarint les experiències que he tingut i que ara per ara, n’han fet ser com sóc, escoltant els pensaments que tinc, descobrint quina mena de cor tinc, que hi passa, quina mena d’amor hi ha..
Alhora amb certa inquietut i necessitat de canviar o de viure millor amb tot el què em passa, acceptant plenament les situacions actuals i alhora comença a tria quines experiències m’agradaria viure, quins són els meus somnis, què puc fer per millorar i ajuda a millorar? com vull invertir, reinventar la meva vida, quines responsabilitats estic disposada a assumir? què tinc què deixar per fer més espai?…
Preguntes què em porten cap el futur, quan l’ únic real que tinc és el aquí i ara. Quan l’ únic que puc fer és viure i compartir-me, sense analitzar massa, més aviat escoltant al meu cos i al meu cor. No puc canviar, si no estic disposada a acceptar-me tal i com sóc, aquí i ara. El buscar millorar em pot portar al parany de la exigència.

Observar-me amb distància per veure si actuo com sempre o provo quelcom més nou, que em connecti amb l’espontaneïtat i la creativitat.

La creativitat que em permet reinventar el camí, la creativitat que em permet adonar-me que depend de mi tenir respostes hàbils a les meves necessitats. La creativitat que em permet dir sí quan sempre dic no. La creativitat que em permet no jutgar el que m’arriba i desconfiar-hi, sino entrar en la confiança de que puc descobrir i seguir aprenent.

La creativitat que em permet no tornar-me un adulta grisa, que és conforme amb veure la vida de color blanc o negre, la creativitat que em permet surtir del fer mecànic, sense prestar atenció al que estic fent, per està acostumada a fer-ho, una vegada i una l’latre vegada i un altre vegada.

La creativitat que em permet deixar-me ser en cada moment, i no moure’m per un patrò establert i conegut, per les fixacions, per les idees preconcebudes, pels perjudicis,per repetició.

Les nostres experiències son personals i genuines, si recuperem la capacitat de mirar com els infants que vam ser, si encarem cada matí com un renaixament, com una oportunitat per descobrir que la nostra vida comença cada dia, que si encara estem vius, és perquè encara tenim camí a fer, encara podem descobrir i sorprendre’ns del miracle de la vida i de la infinitat de formes i colors que hi ha, que la nostra presència al món és precindible, que ocupem un espai que ningú més pot ocupar, que la nostra vida està lligada a tots els éssers que ens trobem, que com més ens apropem a la nostra essència no només recuperem vitalitat, sino que la nostra influència en el món i la nostra manera d’estar en el món i de relacionar-nos amb els altres canviarà.

Sabent del cert, que l’ única manera que tenin per descubrir és aprendre des de el moment present i seguir fent camí.

tags: acceptació, adonar-se, aquí i ara, article, canvi, compartir, confiança, creativitat, escollir, espontaneïtat, essència, exigència, experiència, fritz perls, judici, relació, renaixament, teràpia gestalt, vida, vitalitat

Entrada en General, articles