Ahir algú em deia que els adults no podem ser innocents, que tant sols podem ser responsables. I en certa manera crec que tenia raó: cap de nosaltres, que no vam néixer ahir, podem presumir de no haver trencat un plat i, des d’aquest punt de vista, el més que podem fer és responsabilitzar-nos dels nostres actes. Tanmateix, aquesta és una perspectiva que mira cap el passat, una mirada de ben segur necessària, però que obvia la transformació necessària en el aquí i ara. Doncs si en aquesta mirada la responsabilitat és una obvietat (jo vaig fer el que vaig fer i dels meus actes se’n deriven les conseqüències que se’n deriven), tant el sentir-se culpable com el sentir-se innocent son fenòmens de l’aquí i ara. Dit d’un altre manera, si els adults no podem ser innocents, tampoc podem ser culpables, però ens podem sentir culpables o innocents; en canvi, la responsabilitat no és un sentiment, sinó la constatació de la coherència i l’equilibri entre els meus actes i les seves conseqüències, i entre el que faig, el que sento i el que penso.

La culpa ens parla de que em perdut aquest equilibri, i com tots els sentiments anomenats negatius, i ens demana fer-nos-en responsables, es a dir, respondre-hi actuant sobre nosaltres mateixos o sobre el món de manera que el resultat sigui retrobar l’equilibri. Quan l’acció conseqüent és encertada, ens sentim reconciliats amb nosaltres mateixos, amb el món, amb la persona a que haguem pogut perjudicar. I si la reparació no és possible, si més no haurem après la lliçó.

En qualsevol cas responsabilitzar-nos del sentiment de culpa sempre ens porta a una retrobada amb el propi ésser, i aquest sempre és innocent.

Si vols més informació sobre el Grup de Creixement Personal i Creatiu fes clic aquí.

I si vols caminar amb nosaltres, truca’m al 669 301 278.

Fins aviat

La culpa ens lliga al nostre passat: la innocència tant sols és possible en el aquí i ara. Tanmateix, en el aquí i ara no hi ha tant sols innocència: també hi ha frustració. Sense frustració no ens mouríem de lloc, ens quedaríem sempre igual. La frustració és el motor del creixement, doncs la frustració és el món mostrant-nos on estan els nostres límits.

Però en la vida sempre ha d’haver un equilibri entre frustració i satisfacció. I a cada frustració cal una nova oportunitat, no per repetir els mateixos errors, no per insistir en un camí que ja em après que no ens du allà on volem anar, sinó per provar quelcom nou.

El més humà dels errors és insistir en els vells camins, en camins sense sortida, en vies mortes, caure novament en els vells errors que un i altre cop donen lloc a noves frustracions. Però aquí ja no trobem el món frustrant-nos, sinó que som nosaltres mateixos els qui ens aboquem un i altre cop a la mateixa frustració. Rebutgem o volem ignorar que allà hi ha alguna cosa que no ens deixa passar, i seguim dient que és el món o quelcom fora del nostre control el que no ens permet seguir endavant. Però nosaltres ens seguim esforçant i volem controlar-ho sigui com sigui, o fins i tot diem, sense dubtes aparents, que realment ho tenim controlat, que no passa rés, que així és com hem triat viure. I ens creiem lliures sense adonar-nos de que vivim encadenats a un mur.

El perdó té molt a veure amb acceptar els límits que em tingut en el nostre passat i donar-nos la llibertat de triar nous camins que ens obrin la porta a noves realitats; la innocència no té tant a veure amb una falta de límits com amb una autèntica acceptació de que els límits existeixen. No importa si aquell límit ha d’existir o no: més bé es tracta d’acceptar que hi ha alguna cosa que cau fora del nostre control. No importa si està o no està en la nostra mà transformar la situació per ajustar-la als nostres esquemes, als nostres gustos, a la nostra manera de fer o de sentir. De manera natural tendim a harmonitzar-nos amb el nostre entorn, i si els límits han de ser superats, ho seran. Harmonitzar-nos vol dir moure’ns en direcció a adoptar l’autèntic lloc que ens correspon en la situació, i amb aquest moviment realment estem transformant la situació de la que formem part. Si en aquest moviment el límit desapareix, integrem i ens integrem en la nostra relació amb allò que prèviament vivíem com aliè a nosaltres. Si no, vol dir que cal agafar un altre camí.

La innocència no ens evita de cometre nous errors, però ens habilita per poder seguir aprenent d’ells.

Si vols més informació sobre el Grup de Creixement Personal i Creatiu fes clic aquí.

I si vols caminar amb nosaltres, truca’m al 669 301 278.

Fins aviat