En todos los juicios que yo hago sobre ti, hay un juicio sobre mí mismo… Y ambos son igualmente ciertos o falsos. Mientras piense que yo estoy en posesión de la verdad y tú no lo estás, crearé separación, desigualdad y estableceré las bases para que el sufrimiento se instale en mi vida. Lo mismo ocurre si pienso que tú posees la verdad y yo no.
La realidad es que ambos poseemos una parte de la verdad y una parte de ilusión. Los dos miramos al mismo elefante, pero tú ves la cola y yo veo el tronco. Cuando se mira por separado, la cola y el tronco parecen que no tienen nada en común. Sólo cuando se ve la totalidad del elefante es cuando la cola y el tronco unidos, cobran sentido.
No importa cuanto me esfuerce, me es imposible ver el significado de tu parte. La cola no comprende ni el porqué, ni la razón del tronco. La única forma en la que admitiré tu experiencia es aceptarla como cierta, de la misma manera que acepto la mia como tal. Debo dar la misma credibilidad a tus percepciones que a las mías. Hasta que no establezcamos esta igualdad, la semilla del conflicto permanecerá entre nosotros.
No es necesario que diga que tú tienes razón y que yo estoy equivocado. No necesito reemplazar mi verdad por la tuya, o vivir mi vida según tus premisas. Ni tampoco es preciso que diga que tú estás equivocado y que insista en que debes vivir tu vida según mis condiciones.
Estas exigencias provienen de la inseguridad y de la falsa creencia de que, para amarnos los unos a los otros, debemos estar de acuerdo. No es cierto.
Para amarte debo aceptarte tal y como eres. Es lo único que debo hacer.
¡Pero eso es mucho! Aceptarte a ti tal y como eres, es una proposición tan profunda, como aceptarme a mí mismo tal y como soy. Es una tarea formidable, dada mi poca experiencia en este campo.
Permitir que tengas tu experiencia es el principio. Aprendo a respetar lo que piensas y sientes incluso cuando no me gusta o no estoy de acuerdo con ello. Incluso aunque me disguste.
En lugar de hacerte responsable del dolor que siento en relación a ti, aprendo a enfrentarme a mi propio dolor. Mi reacción a tu experiencia -positiva o negativa- me proporciona información sobre mí mismo.
El compromiso conmigo mismo y contigo es trabajar con mi propio dolor, no responsabilizarte a ti de él.
Sólo cuando te devuelva el don de tu propia experiencia, sin imponerte mis propios pensamientos y sentimientos sobre ella, te amaré sin condiciones.
Cuando acepte tu experiencia tal cual es, sin sentir la necesidad de cambiarla, te respetaré y te trataré como a un ser espiritual.
Mis pensamientos y sentimientos tienen importancia en sí mismos, pero no como comentarios o acusaciones a tu experiencia. Al comunicar lo que pienso o siento sin hacerte responsable de mis pensamientos y sentimientos, acepto mi propia experiencia y permito que tú tengas la tuya.
En las relaciones, al igual que en la conciencia, las dos caras de la moneda deben ser aceptadas como iguales. Una persona no superará el conflicto hasta que la experiencia de ambas haya sido respetada.
La cuestión no es nunca el acuerdo, aunque lo parezca. La cuestión es:
¿Somos capaces de respetar nuestra experiencia mutuamente?
Cuando sentimos que la otra persona nos acepta tal y como somos, tenemos la motivación para adaptarnos el uno al otro. Adaptarse es hacerle al otro un lugar junto a nosotros; es no imponerse ni que se nos impongan.
Una vez que se llega a la adaptación, ambas partes moran juntas. El hombre y la mujer, el blanco con el negro, el rico con el pobre, los judios con los cristianos. Aceptar nuestras diferencias es honrar la humanidad que tenemos en común, es bendecir mutua y profundamente la experiencia que compartimos.
De modo que la cola y el tronco discutirán hasta ponerse morados y ninguno de los dos ganará la discusión. Ambas experiencias son igualmente válidas.
Al permitir que esto sea posible, el elefante empieza a cobrar forma.
Al aceptar la validez de tu experiencia sin intentar cambiarla, sin intentar que sea algo más parecida a la mía, mi propia experiencia empezará a adquirir un mayor significado. Cuando te contemplo como a un igual y no como a alguien que precisa ser educado, reformado o determinado, el significado de nuestra relación se revela por sí mismo. Cuando se le da la bienvenida a cada parte, el todo empieza a tomar forma y resulta más fácil comprender y apreciar el significado de las partes.
Un mundo que pretende conseguir un acuerdo, encontrará conflicto y sectarismo. Un mundo que proporciona un espacio seguro a la diversidad, encontrará la unidad esencial para convertirse en entero.
Frente a los opuestos tenemos dos opciones: resistirlos o abrazarlos. Si los resistimos, provocaremos un conflicto entre el yo y el otro. Si los aceptamos, los integraremos como agentes dinámicos y originaremos una transformación alquímica en el interior del yo.
Del libro El Despertar – Raul Ferrini
tags: acceptació, amor, article, compromís, comunicació, conflicte, consciència, dolor, experiència, igualtat, il·lusió, inseguretat, integració, judici, Raul Ferrini, realitat, relació, respecte, responsabilitat
Entrada en General, articles
Jo soc jo, tu ets tu.
Tu fas les teves coses, jo faig les meves.
Jo no vaig venir en aquest món per viure
Segons les teves expectatives.
Tu no vas venir en aquest món per viure
Segons les meves espectatives.
Jo faig la meva vida, tu fas la teva
Si coincidim, serà meravellós.
Si no, no hi ha rés a fer.Fritz S. Perls (1893-1970)
En Fritz Perls, psiquiatre alemany establert als Estats Units, va sorprendre al món durant la segona meitat del segle passat per la tremenda efectivitat que aconseguia amb la seva manera de treballar, donant lloc l’escola terapèutica més fructífera i dinàmica que ha existit des del naixement de la psicologia moderna. En va dir Teràpia Gestalt.
Des de la Teràpia Gestalt entenem que tots els éssers humans tenim un impuls natural cap a la salut i la maduració, i estem constituïts per un conjunt singular i irrepetible de potencialitats que desenvolupem mitjançant el creixement i l’aprenentatge. Aquest desenvolupament, que és una aspiració explícita i implícita de tot ésser humà, es produeix en un procés natural, autònom, espontani i creatiu.
Tanmateix, al llarg de la nostra vida, no és estrany que ens trobem amb obstacles o crisis que dificulten aquest procès i que poden obeir a múltiples circumstàncies. Des de la teràpia gestalt entenem que la majoria d’aquestes situacions son oportunitats per avançar i desenvolupar-nos. En aquests casos, la consciència del nostre cos, emoció i pensament, així com del món que ens envolta, ens permet trobar les respostes més adequades a les dificultats que la vida ens planteja, de manera que redundaran en nous aprenentatges i recursos personals que estaran disponibles per fer front a futures dificultats. Però, si falta aquesta consciència, es crearà una “situació inconclusa”, en un tema pendent que ens condicionarà en el nostre desenvolupament i ens produirà malestar en el nostre dia a dia. L’acumulació de situacions inconcluses pot, fins i tot, fer-nos emmalaltir, tant psicològica com físicament.
El enfocament gestàltic és sobre la manera de funcionar de la persona, tant en el seu context habitual com en el context de la consulta. En lloc de proporcionar-li una solució, el terapeuta col·labora amb el client en el procés de posar llum en com aquest participa del problema, posant atenció en la seva manera de sentir i comportar-se. En certa manera, el terapeuta actua com un entrenador de la consciència que ajuda al client fent-li preguntes o creant experiments que l’ajuden a dirigir-la cap a l’experiència del moment: potenciant l’atenció a l’aquí i ara, l’expressió de les emocions i la auto-responsabilitat, la persona arriba a una major claredat al respecte dels motius i desigs que, en gran mesura, li passen inadvertits en el dia a dia, i pot, llavors, prendre decisions que estiguin més d’acord amb les seves autèntiques necessitats, aconseguint reduir el patiment i augmentar el seu grau de satisfacció personal.
Jordi Plà
tags: aprenentatge, aquí i ara, article, atenció, consciència, cos, creativitat, creixement, desenvolupament, emoció, enfocament gestàltic, fritz perls, maduració, necessitat, oració gestàltica, pensament, potencialitats, responsabilitat, salut, satisfacció personal, situació inconclusa, teràpia gestalt
Entrada en General, articles, jordi plà
La frase és del fundador de la Gestalt, Fritz Perls. I com més la llegeixo més m’agrada.
Em feia aquesta pregunta Cóm puc descobrir qui sóc ?
Entrant dins la pròpia pell i veure la percepció que tinc de mi mateixa i dels altres. Compartint i aclarint les experiències que he tingut i que ara per ara, n’han fet ser com sóc, escoltant els pensaments que tinc, descobrint quina mena de cor tinc, que hi passa, quina mena d’amor hi ha..
Alhora amb certa inquietut i necessitat de canviar o de viure millor amb tot el què em passa, acceptant plenament les situacions actuals i alhora comença a tria quines experiències m’agradaria viure, quins són els meus somnis, què puc fer per millorar i ajuda a millorar? com vull invertir, reinventar la meva vida, quines responsabilitats estic disposada a assumir? què tinc què deixar per fer més espai?…
Preguntes què em porten cap el futur, quan l’ únic real que tinc és el aquí i ara. Quan l’ únic que puc fer és viure i compartir-me, sense analitzar massa, més aviat escoltant al meu cos i al meu cor. No puc canviar, si no estic disposada a acceptar-me tal i com sóc, aquí i ara. El buscar millorar em pot portar al parany de la exigència.
Observar-me amb distància per veure si actuo com sempre o provo quelcom més nou, que em connecti amb l’espontaneïtat i la creativitat.
La creativitat que em permet reinventar el camí, la creativitat que em permet adonar-me que depend de mi tenir respostes hàbils a les meves necessitats. La creativitat que em permet dir sí quan sempre dic no. La creativitat que em permet no jutgar el que m’arriba i desconfiar-hi, sino entrar en la confiança de que puc descobrir i seguir aprenent.
La creativitat que em permet no tornar-me un adulta grisa, que és conforme amb veure la vida de color blanc o negre, la creativitat que em permet surtir del fer mecànic, sense prestar atenció al que estic fent, per està acostumada a fer-ho, una vegada i una l’latre vegada i un altre vegada.
La creativitat que em permet deixar-me ser en cada moment, i no moure’m per un patrò establert i conegut, per les fixacions, per les idees preconcebudes, pels perjudicis,per repetició.
Les nostres experiències son personals i genuines, si recuperem la capacitat de mirar com els infants que vam ser, si encarem cada matí com un renaixament, com una oportunitat per descobrir que la nostra vida comença cada dia, que si encara estem vius, és perquè encara tenim camí a fer, encara podem descobrir i sorprendre’ns del miracle de la vida i de la infinitat de formes i colors que hi ha, que la nostra presència al món és precindible, que ocupem un espai que ningú més pot ocupar, que la nostra vida està lligada a tots els éssers que ens trobem, que com més ens apropem a la nostra essència no només recuperem vitalitat, sino que la nostra influència en el món i la nostra manera d’estar en el món i de relacionar-nos amb els altres canviarà.
Sabent del cert, que l’ única manera que tenin per descubrir és aprendre des de el moment present i seguir fent camí.
tags: acceptació, adonar-se, aquí i ara, article, canvi, compartir, confiança, creativitat, escollir, espontaneïtat, essència, exigència, experiència, fritz perls, judici, relació, renaixament, teràpia gestalt, vida, vitalitat
Entrada en General, articles
