La culpa ens lliga al nostre passat: la innocència tant sols és possible en el aquí i ara. Tanmateix, en el aquí i ara no hi ha tant sols innocència: també hi ha frustració. Sense frustració no ens mouríem de lloc, ens quedaríem sempre igual. La frustració és el motor del creixement, doncs la frustració és el món mostrant-nos on estan els nostres límits.

Però en la vida sempre ha d’haver un equilibri entre frustració i satisfacció. I a cada frustració cal una nova oportunitat, no per repetir els mateixos errors, no per insistir en un camí que ja em après que no ens du allà on volem anar, sinó per provar quelcom nou.

El més humà dels errors és insistir en els vells camins, en camins sense sortida, en vies mortes, caure novament en els vells errors que un i altre cop donen lloc a noves frustracions. Però aquí ja no trobem el món frustrant-nos, sinó que som nosaltres mateixos els qui ens aboquem un i altre cop a la mateixa frustració. Rebutgem o volem ignorar que allà hi ha alguna cosa que no ens deixa passar, i seguim dient que és el món o quelcom fora del nostre control el que no ens permet seguir endavant. Però nosaltres ens seguim esforçant i volem controlar-ho sigui com sigui, o fins i tot diem, sense dubtes aparents, que realment ho tenim controlat, que no passa rés, que així és com hem triat viure. I ens creiem lliures sense adonar-nos de que vivim encadenats a un mur.

El perdó té molt a veure amb acceptar els límits que em tingut en el nostre passat i donar-nos la llibertat de triar nous camins que ens obrin la porta a noves realitats; la innocència no té tant a veure amb una falta de límits com amb una autèntica acceptació de que els límits existeixen. No importa si aquell límit ha d’existir o no: més bé es tracta d’acceptar que hi ha alguna cosa que cau fora del nostre control. No importa si està o no està en la nostra mà transformar la situació per ajustar-la als nostres esquemes, als nostres gustos, a la nostra manera de fer o de sentir. De manera natural tendim a harmonitzar-nos amb el nostre entorn, i si els límits han de ser superats, ho seran. Harmonitzar-nos vol dir moure’ns en direcció a adoptar l’autèntic lloc que ens correspon en la situació, i amb aquest moviment realment estem transformant la situació de la que formem part. Si en aquest moviment el límit desapareix, integrem i ens integrem en la nostra relació amb allò que prèviament vivíem com aliè a nosaltres. Si no, vol dir que cal agafar un altre camí.

La innocència no ens evita de cometre nous errors, però ens habilita per poder seguir aprenent d’ells.

Si vols més informació sobre el Grup de Creixement Personal i Creatiu fes clic aquí.

I si vols caminar amb nosaltres, truca’m al 669 301 278.

Fins aviat

No importa cuanto me esfuerce, me es imposible ver el significado de tu parte. La cola no comprende ni el porqué, ni la razón del tronco. La única forma en la que admitiré tu experiencia es aceptarla como cierta, de la misma manera que acepto la mia como tal. Debo dar la misma credibilidad a tus percepciones que a las mías. Hasta que no establezcamos esta igualdad, la semilla del conflicto permanecerá entre nosotros.

No es necesario que diga que tú tienes razón y que yo estoy equivocado. No necesito reemplazar mi verdad por la tuya, o vivir mi vida según tus premisas. Ni tampoco es preciso que diga que tú estás equivocado y que insista en que debes vivir tu vida según mis condiciones.
Estas exigencias provienen de la inseguridad y de la falsa creencia de que, para amarnos los unos a los otros, debemos estar de acuerdo. No es cierto.

Para amarte debo aceptarte tal y como eres. Es lo único que debo hacer.
¡Pero eso es mucho! Aceptarte a ti tal y como eres, es una proposición tan profunda, como aceptarme a mí mismo tal y como soy. Es una tarea formidable, dada mi poca experiencia en este campo.
Permitir que tengas tu experiencia es el principio. Aprendo a respetar lo que piensas y sientes incluso cuando no me gusta o no estoy de acuerdo con ello. Incluso aunque me disguste.

En lugar de hacerte responsable del dolor que siento en relación a ti, aprendo a enfrentarme a mi propio dolor. Mi reacción a tu experiencia -positiva o negativa- me proporciona información sobre mí mismo.
El compromiso conmigo mismo y contigo es trabajar con mi propio dolor, no responsabilizarte a ti de él.
Sólo cuando te devuelva el don de tu propia experiencia, sin imponerte mis propios pensamientos y sentimientos sobre ella, te amaré sin condiciones.

Cuando acepte tu experiencia tal cual es, sin sentir la necesidad de cambiarla, te respetaré y te trataré como a un ser espiritual.

Mis pensamientos y sentimientos tienen importancia en sí mismos, pero no como comentarios o acusaciones a tu experiencia. Al comunicar lo que pienso o siento sin hacerte responsable de mis pensamientos y sentimientos, acepto mi propia experiencia y permito que tú tengas la tuya.

En las relaciones, al igual que en la conciencia, las dos caras de la moneda deben ser aceptadas como iguales. Una persona no superará el conflicto hasta que la experiencia de ambas haya sido respetada.
La cuestión no es nunca el acuerdo, aunque lo parezca. La cuestión es:
¿Somos capaces de respetar nuestra experiencia mutuamente?
Cuando sentimos que la otra persona nos acepta tal y como somos, tenemos la motivación para adaptarnos el uno al otro. Adaptarse es hacerle al otro un lugar junto a nosotros; es no imponerse ni que se nos impongan.
Una vez que se llega a la adaptación, ambas partes moran juntas. El hombre y la mujer, el blanco con el negro, el rico con el pobre, los judios con los cristianos. Aceptar nuestras diferencias es honrar la humanidad que tenemos en común, es bendecir mutua y profundamente la experiencia que compartimos.
De modo que la cola y el tronco discutirán hasta ponerse morados y ninguno de los dos ganará la discusión. Ambas experiencias son igualmente válidas.

Al permitir que esto sea posible, el elefante empieza a cobrar forma.

Al aceptar la validez de tu experiencia sin intentar cambiarla, sin intentar que sea algo más parecida a la mía, mi propia experiencia empezará a adquirir un mayor significado. Cuando te contemplo como a un igual y no como a alguien que precisa ser educado, reformado o determinado, el significado de nuestra relación se revela por sí mismo. Cuando se le da la bienvenida a cada parte, el todo empieza a tomar forma y resulta más fácil comprender y apreciar el significado de las partes.

Un mundo que pretende conseguir un acuerdo, encontrará conflicto y sectarismo. Un mundo que proporciona un espacio seguro a la diversidad, encontrará la unidad esencial para convertirse en entero.
Frente a los opuestos tenemos dos opciones: resistirlos o abrazarlos. Si los resistimos, provocaremos un conflicto entre el yo y el otro. Si los aceptamos, los integraremos como agentes dinámicos y originaremos una transformación alquímica en el interior del yo.

Del libro El Despertar – Raul Ferrini

Entrant dins la pròpia pell i veure la percepció que tinc de mi mateixa i dels altres. Compartint i aclarint les experiències que he tingut i que ara per ara, n’han fet ser com sóc, escoltant els pensaments que tinc, descobrint quina mena de cor tinc, que hi passa, quina mena d’amor hi ha..
Alhora amb certa inquietut i necessitat de canviar o de viure millor amb tot el què em passa, acceptant plenament les situacions actuals i alhora comença a tria quines experiències m’agradaria viure, quins són els meus somnis, què puc fer per millorar i ajuda a millorar? com vull invertir, reinventar la meva vida, quines responsabilitats estic disposada a assumir? què tinc què deixar per fer més espai?…
Preguntes què em porten cap el futur, quan l’ únic real que tinc és el aquí i ara. Quan l’ únic que puc fer és viure i compartir-me, sense analitzar massa, més aviat escoltant al meu cos i al meu cor. No puc canviar, si no estic disposada a acceptar-me tal i com sóc, aquí i ara. El buscar millorar em pot portar al parany de la exigència.

Observar-me amb distància per veure si actuo com sempre o provo quelcom més nou, que em connecti amb l’espontaneïtat i la creativitat.

La creativitat que em permet reinventar el camí, la creativitat que em permet adonar-me que depend de mi tenir respostes hàbils a les meves necessitats. La creativitat que em permet dir sí quan sempre dic no. La creativitat que em permet no jutgar el que m’arriba i desconfiar-hi, sino entrar en la confiança de que puc descobrir i seguir aprenent.

La creativitat que em permet no tornar-me un adulta grisa, que és conforme amb veure la vida de color blanc o negre, la creativitat que em permet surtir del fer mecànic, sense prestar atenció al que estic fent, per està acostumada a fer-ho, una vegada i una l’latre vegada i un altre vegada.

La creativitat que em permet deixar-me ser en cada moment, i no moure’m per un patrò establert i conegut, per les fixacions, per les idees preconcebudes, pels perjudicis,per repetició.

Les nostres experiències son personals i genuines, si recuperem la capacitat de mirar com els infants que vam ser, si encarem cada matí com un renaixament, com una oportunitat per descobrir que la nostra vida comença cada dia, que si encara estem vius, és perquè encara tenim camí a fer, encara podem descobrir i sorprendre’ns del miracle de la vida i de la infinitat de formes i colors que hi ha, que la nostra presència al món és precindible, que ocupem un espai que ningú més pot ocupar, que la nostra vida està lligada a tots els éssers que ens trobem, que com més ens apropem a la nostra essència no només recuperem vitalitat, sino que la nostra influència en el món i la nostra manera d’estar en el món i de relacionar-nos amb els altres canviarà.

Sabent del cert, que l’ única manera que tenin per descubrir és aprendre des de el moment present i seguir fent camí.