| 17 Noviembre 2009 | ||
| 18:30 | a | 21:00 |
Ahir algú em deia que els adults no podem ser innocents, que tant sols podem ser responsables. I en certa manera crec que tenia raó: cap de nosaltres, que no vam néixer ahir, podem presumir de no haver trencat un plat i, des d’aquest punt de vista, el més que podem fer és responsabilitzar-nos dels nostres actes. Tanmateix, aquesta és una perspectiva que mira cap el passat, una mirada de ben segur necessària, però que obvia la transformació necessària en el aquí i ara. Doncs si en aquesta mirada la responsabilitat és una obvietat (jo vaig fer el que vaig fer i dels meus actes se’n deriven les conseqüències que se’n deriven), tant el sentir-se culpable com el sentir-se innocent son fenòmens de l’aquí i ara. Dit d’un altre manera, si els adults no podem ser innocents, tampoc podem ser culpables, però ens podem sentir culpables o innocents; en canvi, la responsabilitat no és un sentiment, sinó la constatació de la coherència i l’equilibri entre els meus actes i les seves conseqüències, i entre el que faig, el que sento i el que penso.
La culpa ens parla de que em perdut aquest equilibri, i com tots els sentiments anomenats negatius, i ens demana fer-nos-en responsables, es a dir, respondre-hi actuant sobre nosaltres mateixos o sobre el món de manera que el resultat sigui retrobar l’equilibri. Quan l’acció conseqüent és encertada, ens sentim reconciliats amb nosaltres mateixos, amb el món, amb la persona a que haguem pogut perjudicar. I si la reparació no és possible, si més no haurem après la lliçó.
En qualsevol cas responsabilitzar-nos del sentiment de culpa sempre ens porta a una retrobada amb el propi ésser, i aquest sempre és innocent.
Si vols més informació sobre el Grup de Creixement Personal i Creatiu fes clic aquí.
I si vols caminar amb nosaltres, truca’m al 669 301 278.
Fins aviat
